PRÀCTICA 5. LA MESURA DE LA INTEL·LIGÈNCIA EN SITUACIONS EDUCATIVES: PRINCIPALS AVANTATGES I DIFICULTATS/INCONVENIENTS

Intel·ligènciesc4b987af86d2d37addd68d200aea6e56

Hola de nou amants de la psicologia!!

En aquesta pràctica, l’última de la matèria, procedirem a analitzar dos  tipus de tests d’intel·ligència que s’acostumen a passar als alumnes d’Educació Primària, els quals mesuren la seva capacitat intel·lectual.

En primer lloc i abans de començar, és important definir el terme “intel·ligència”, que personalment, ho definiria com la capacitat o facultat mental que té qualsevol persona per aprendre, pensar, crear, raonar, resoldre problemes, prendre decisions, deduir, entendre, … És a dir, la capacitat d’una persona per generar informació nova combinant la que rebem de l’exterior amb la qual disposem en la nostra memòria, adquirint-la, transformant-la i, darrerament, emmagatzemant-la.

Moltes vegades, les persones entenem la paraula “intel·ligència” com l’èxit assolit a l’escola o a l’institut, universitat, etc. el qual es mesura mitjançant exàmens i qüestionaris, però no és així. Hi ha molts tipus d’intel·ligències múltiples (la musical, la lògico-matemàtica, l’espacial, la lingüística, …), per tant, arribem a què si a una persona li costen les matemàtiques, no vol dir que no sigui intel·ligent, sinó que ho és però en un altre tipus d’intel·ligència, pot ser que aquesta persona sigui un músic excepcional i tingui aquesta capacitat o do més desenvolupada que la matemàtica.

Un cop realitzats els dos tests, m’agradaria comentar-los i comparar-los:

Quant al primer test, el clàssic de tota la vida (CI), he de dir que m’he sentit frustrada i inútil, ja que a part que feia molt temps que no en realitzava cap d’aquest tipus i no recordava els avorrits i llargs que eren, he comprovat altra vegada que realitzar 30, 40 o 50 preguntes, on les 10 primeres ja són de figures geomètriques o de transformacions que sorgeixen en els diferents dibuixos, no és un criteri gens vàlid per poder mesurar la intel·ligència d’una persona, ja que bàsicament el que fa és analitzar les teves aptituds davant uns dibuixos en els quals has d’aplicar la teva lògica. És un criteri ridícul i absurd per mi, això ho realitza un alumne de Primària i poc pot arribar a entendre, no és estimulant, no et motiva i si una persona està desmotivada en realitzar aquest tipus de tests, difícilment rendirà el mateix nivell que una persona que ho està, per tant, la valoració de la teva capacitat intel·lectual disminuirà notablement, ja que no hi ha posat les ganes suficients i els millors sentits per fer-la. Per això, després de realitzar aquest test una de les preguntes més freqüents que et pots qüestionar és: Per què ens hem de fixar en un resultat que el que simplement engloba és aquest tipus d’intel·ligència i deixa les altres capacitats inhabilitades?

 

Però, d’una altra banda, en realitzar el segon test, la meva sensació ha estat totalment diferent. Eren preguntes personals on no hi havia resposta correcta o incorrecta, no hi ha la típica pressió de fer-ho bé o no, perquè ets tu qui decideixes. Les preguntes són del tot comprensibles i et defineixen tal com ets, responent amb el que més t’identifica o amb el que et sents més idoni, és a dir, preguntes de la teva vida quotidiana, no de tipus lògico-matemàtica, sinó que depèn de la teva personalitat. Ajuden a motivar l’alumne a aprendre i millorar la seva forma expressiva, els fan esprémer totes les seves habilitats, tant com sigui possible, i donar el millor de si mateix.

És important mencionar que no s’entén de la mateixa manera el mot intel·ligència en tots dos tests, ja que un avalua la intel·ligència en funció de la vessant lògico-matemàtica i, en canvi, l’altre l’avalua des de la complexitat i la diversitat dels éssers humans, cap igual, tots amb diferents capacitats i habilitats però tots bons amb el que els hi agrada; s’aproxima més a la realitat, a la societat en la qual estem vivint, ja que barreja molts tipus d’intel·ligència, és a dir, a la mesura de la intel·ligència en la seva totalitat. És més complet i serveix per avaluar el subjecte d’una millor manera.

Per últim, en referència als dos tipus de tests de capacitat intel·lectual, realitzarem una sèrie d’avantatges i dificultats en els estudiants:

AVANTATGES:

  • Facilita la tasca de buscar el millor de cada alumne, per tenir un guió en el qual pugui moure’s.
  • La motivació de l’alumne a fer coses noves.
  • Intentar combinar diferents tipus de test perquè el resultat no només es limiti a uns aspectes en concret.
  • Són tests que s’han d’utilitzar com a diagnòstics.
  • Si les preguntes s’han respost de forma correcta, podrem destacar detalls importants  i específics de cada alumne.

DIFICULTATS/INCONVENIENTS:

  • Les comparacions de resultats del test entre companys, la rivalitat.
  • Moltes vegades, els alumnes no responen les preguntes en tota la sinceritat, per temor al percentatge de nota que els sortirà. A més a més, no compten amb el temps suficient per desenvolupar-les i, per tant, no els hi mostren cap tipus d’interès, motivació ni atenció.
  • En funció del resultat que s’obté, podem mirar en altres ulls aquell alumne i no percebre’l de la mateixa manera.
  • Molts tests no s’expliquen de forma correcta, això afectarà en els seus resultats, ja que seran erronis.

En conclusió, crec que aquests tests no són una bona eina per treballar i molt menys per avaluar. Solament poden ser útils i de suport per al professor en algun cas, però no un objecte per jutjar-los o decidir les qualitats de l’alumne dins l’aula. Perquè, per exemple, si li presentem el primer test i li surt un IQ baix, es decebrà i s’afectarà pensant que no ho ha superat. Però també pot passar tot el contrari, si li surt un IQ alt, es motivarà massa i es pensarà que ja ho ha superat tot i és el millor en tots els aspectes, i no és així de cap de les maneres, estarà molt equivocat i, més endavant, el perjudicarà.

 

PRÀCTICA 4. ACTIVITATS D’APRENENTATGE COL·LABORATIU (III)

lala

 

NORMES DE TREBALL EN GRUP:

  • Assignar un càrrec a cada membre del grup, ja que si no cada persona faria una cosa i potser coincidiríem alguns i seria un desastre.
  • Organització i repartiment equitatiu de les tasques, perquè una bona organització sempre és millor i s’ha de repartir de manera més ordenada les tasques, no farà una més que una altra.
  • Respectar torn de paraula, jo crec que és important i necessari, ja que si no hi ha un ordre, seria un desastre.
  • Treballar en silenci i quan sigui necessari parlar en veu baixa per no molestar, és important, ja que treballar amb gent que va parlant per darrere no va bé, no es pot concentrar.
  • Tenir en compte les aportacions de tots els membres del grup, en el treball en grup tots han de participar i donar la seva opinió de cada tema.
  • Acceptar les decisions de la majoria. Si hi ha dues persones a favor i tres en contra, és possible que sigui millor l’altra opció però no és segur 100%.
  • Posar-se d’acord amb l’horari per realitzar la tasca, per tal que vagi bé a tothom. Perquè així treballem tots i a l’hora i podem anar comentant entre nosaltres el que creiem que està bé i el que no i ens assegurem que tots treballem.
  • No rebutjar l’ajuda d’un company, ja que si el company t’ofereix la seva ajuda és perquè tu milloris en la teva feina i sempre has d’acceptar opinions dels altres.
  • Posar-se d’acord amb l’horari a realitzar la tasca que millor vagi per tothom.
  • Comentar les tasques individuals amb la resta del grup per tal de corregir millor.
  • Llegir el treball global, no només la nostra part per així buscar la concordança en tota la tasca.
  • Fer la feina que em toca, ni més ni menys, ja que no seria just que un membre del grup en fés més que un altre.
  • Complir aquestes normes i fer-les complir als altres. Si tothom entén que ha de complir les normes que s’han proposat, funcionarà el treball en grup. Per tant el que s’ha de fer és assegurar-se un mateix que les compleix, però també ajudar als altres a complir-les, animar-los a fer.
  • Participació de tots els membres dels grups: penso que és important perquè d’aquesta manera és possible evitar que les persones més tímides o introvertides participin per igual, ja que potser tenen coses molt interessants a comentar però no s’atreveixen a expressar-les.
  • Responsabilitat i puntualitat quan es queda amb el grup: aquesta norma la considero vital per a un bon funcionament; responsabilitat pel pacte de feina que has fet amb el grup i puntualitat perquè d’aquesta manera no fas anar malament a ningú.
  • Treballar junts per assolir objectius comuns i no cadascú per la seva banda: és una de les normes més importants, ja que si amb el grup ens posem d’acord i seguim un ordre, farem molta més feina que no si cadascú fa el que vol.
  • Lligam afectiu, celebrant junts els èxits.

PRÀCTICA 4. ACTIVITATS D’APRENENTATGE COL·LABORATIU (II)

Introducció:

En aquesta entrada intentarem exposar, segons el nostre punt de vista, quines són les condicions i les variables que s’han de tenir en compte perquè un grup resulti efectiu a l’hora de treballar i generar els màxims aprenentatges col·laboratius. Ho intentarem fer esquemàtic, creant punts que considerem claus i defensant breument la nostra idea.
Com a mestres, hem de tenir en compte que els infants han de veure per ells mateixos que és molt important, més ràpid i divertit treballar en grup, ja que la feina es fa molt més efectiva que fent-ho individualment.

Abans que res, per aclarir els conceptes bàsics i anar per feina, és necessari saber què és què. Diferenciar és important, no confondre’ns.

Què no és i que és el treball cooperatiu?

  • El treball cooperatiu no és col·locar els alumnes en grup i dir-los que treballin junts sense estructurar les tasques que se’ls assignin perquè facin un veritable treball en equip. Tampoc no és col·locar els alumnes en grup perquè treballin junts però fer una avaluació exclusivament individual, sense avaluar ni valorar els resultats comuns.
  • El treball cooperatiu és una eina d’aprenentatge en la qual els alumnes s’organitzen en petits grups per treballar junts amb la intenció d’aconseguir metes i objectius comuns.

Objectius:

Els objectius que volem aconseguir fent que els alumnes utilitzin el treball cooperatiu són els següents:

  • Establir relacions solidàries entre els alumnes.
  • Incrementar el rendiment de tots els alumnes.
  • Aconseguir un nivell superior de raonament dels alumnes.
  • Augmentar la cohesió del grup.
  • Desenvolupar les habilitats socials dels alumnes.
  • Respectar els diferents punts de vista.
  • Compromís per part dels membres de l’equip.

Funcions bàsiques per a un bon treball cooperatiu:

  • Posar-se d’acord sobre el que cal realitzar.
  • Comunicar-se.
  • Tenir les eines necessàries per a poder realitzar-lo.
  • Decidir com es fa i què ha de fer cadascú.
  • Realitzar els corresponents treballs o proves individuals.
  • Discutir els trets d’allò que realitza o ha realitzat cadascú, en funció de criteris
    preestablerts, sigui pel professor o pel mateix grup.
  • Considerar com es complementa el treball; escollir, d’entre les proves o treballs
    individuals realitzats, aquell que s’adopta en comú, o bé executar individualment
    cadascuna de les parts d’un tot col·lectiu.
  • Valoració en grup dels resultats, en funció dels criteris establerts amb anterior.
  • És molt important que amb les persones que treballis tinguin una bona relació, perquè això ajudarà a fer que la vostra feina sigui més productiva i més bona i si hi ha algun problema poder-lo tractar.
  • Quan fas treballs en grup, és important que si et compromets a fer una feina, la facis, perquè si no ho fas, per culpa teva tot el grup es veurà afectat.

Conclusions:

Nosaltres concloem que hem de tenir empatia i saber respectar i acceptar les propostes de la resta de membres del grup, ja que si no hi ha dificultats en arribar a un acord, això comporta una pèrdua de temps en el qual es podria aprofitar per començar a treballar i podria generar conflictes.

Saber cooperar en grup ajuda a fer que al dia de demà, l’alumne, sigui competent en la feina o sàpiga afrontar situacions semblants de la vida mateixa.

Els treballs es poden dividir i repartir entre els membres i és molt més fàcil realitzar-los quan tots els participants treballen per arribar a un objectiu comú.

Un altre punt fort dels treballs cooperatius, és que es complementen les habilitats i els talents, multiplicant així les qualitats, i això comporta un millor resultat i un aprenentatge dels participants d’uns als altres.

PRÀCTICA 4. ACTIVITATS D’APRENENTATGE COL·LABORATIU (I)

BENVINGUTS DE NOU AL MEU BLOG!!!!

La pràctica que realitzaré avui, té a veure amb una activitat d’aprenentatge col·laboratiu que hagi fet a Educació Primària i la qual hem va servir per aprendre.

TASCA 1: INDIVIDUAL

ACTIVITAT: SABER LES NORMES PRINCIPALS D’UN ESPORTISTA

Les 10 normes de l'esportista

 

1. Descripció bàsica de l’activitat:

L’activitat la vam realitzar a 5è-6è de primària (cicle superior) tota la classe conjunta, ja que érem molt pocs i entre tots segur que sortiria millor. Consistia en realitzar una llista de normes esportives amb una finalitat, la qual era ser respectuosos i generosos amb la resta, ser amables i bones persones entre nosaltres.

Contingut: Estudiar  el nostre organisme en el moment de practicar algun esport i recordar certes normes d’organització i realització.

Objectius: Aprendre les normes més importants d’un esportista i saber-les aplicar adequadament amb els companys de classe. En realitat, no només hi havia aquest objectiu, sinó que hi havia diversos d’ocults però també molt importants. Un d’aquests era ser capaços de treballar en equip, sense discutir (sense tenir cap mena de problema). D’altres, valorar-nos com a persones i conèixer les diferents dificultats de l’esport que poden ser ocasionades per respectives persones o que tu mateix te’l produeixis sense adonar-te’n, com és el del menjar abans de fer algun tipus d’esport ja que és molt dolent per l’organisme.

Resultat final: El resultat final era la realització del pòster i l’aprenentatge individual de cada tipus d’esport i de norma.

Agrupacions (Nº d’alumnes de cada grup): No ens distribuïem per grups, sinó que com que érem una classe molt reduïda, ens vam reunir tots (aprox. 15 alumnes) i vam fer un pòster en les diferents normes corresponents.

2. Procés col·laboratiu:

Com es va organitzar el grup? El grup es va organitzar de manera col·laborativa, és a dir, cada persona realitzava una oració (una norma), la posava en comú i explicava el perquè l’havia escollit. Darrerament, la professora escollia les 10 més votades.

Recordes algun aspecte a senyalar sobre la interacció entre els membres del grup (llenguatge, comunicació, ajudes): Recordo que la nostra professora abans d’explicar-nos l’activitat, ens va assegurar que ens ho passaríem molt bé i aprendríem coses noves i molt interessants. Pel que fa al llenguatge i a la comunicació, ens vam respectar i no va haver cap mena de crit, baralla, etc. al contrari, ens vam unir tots, cadascú va aportar diferents normes i, finalment, parlant i defensant cada persona la seva i amb l’ajuda de la professora vam escollir-ne unes 10. Com he dit anteriorment, la professora només ens va ajudar en l’elecció de les 10 normes, però en res més; ens anava vigilant però no comentava. A més a més, recordo que no li vam fer moltes preguntes, ens vam saber espavilar nosaltres sols, no era una tasca molt difícil.

Aspectes emocionals i afectius durant el treball en grup (positius – negatius): Recordo que no va haver cap aspecte negatiu a ressaltar en aquest tema, al contrari, tots van ser positius i útils. Entre tots ens vam ajudar mútuament i el projecte anava evolucionant satisfactòriament. Si algú tenia un dubte, entre tots el solucionàvem.

Com que ja tots ens coneixíem de fa anys, era tot més fàcil i comfortable.

Com es superaven els diferents punts de vista? Parlant, dialogant entre tots i exposant totes les opcions de normes obtingudes. Les que li van semblar millor a la professora, són les que van quedar mostrades finalment al mural.

3. Paper del professor:

Consignes: La professora ens va explicar des del principi el procediment de l’activitat per tal de que es pogués desenvolupar de forma correcta i sense cap tipus de problema. Havíem de realitzar-lo en ordre, sense violència i ajudant-nos entre nosaltres, sent bons companys.

Ajudes: La mestra anava passejant-se pel nostre voltant i ens mostrava recolzament en tot moment.

4. Avaluació del treball del grup:

El treball en grup, segons la professora, va ser un dels aspectes més interessants i més divertits per a nosaltres també, de tot el curs. El projecte es va acabar amb èxit i vam ser avaluats com ens vam merèixer pel resultat final de l’assignatura.

 

PRÀCTICA 3. ESPANYA VS FINLÀNDIA EN L’EDUCACIÓ

Finlàndia, un model a seguir.

espana-finlandia

Bé, abans d’explicar a què es deuen les diferències entre els resultats acadèmics a les proves PISA entre Espanya i Finlàndia, i comentar/comparar ambdós sistemes educatius; m’agradaria deixar clar que en aquesta primera part de la pràctica no donaré la meva pròpia opinió, ni vull que vosaltres lectors la canvieu, simplement em basaré en fonts adaptades en aquests mitjans i desitjaria fer-vos obrir els ulls i mostrar-vos la situació que fins ara tenim en el nostre sistema educatiu, l’educació que rebem i que reben o rebran els vostres fills.

D’entrada, com bé es pot observar, el fet que Finlàndia sigui un dels països amb més bons resultats acadèmics, no té res a veure en el temps que hi dediquen, sinó amb les ganes i l’interès que hi posen en  fer-ho.

El sistema escolar finlandès està compost per tres estructures, les quals són tres subsistemes que estan connectats com si fossin engranatges perquè tot funcioni correctament, i són els següents:

  1. El subsistema FAMILIAR: és el principal responsable de l’educació dels fills. Inclou la cura en tots els aspectes de salut, de necessitats, d’alimentació, etc. en vers la mare i l’infant.
  2. El subsistema ESCOLAR: gaudeixen d’una escolaritat gratuïta dels 7 als 16 anys, inclou el menjador a totes les escoles i és regit per l’organització finlandesa de pediatria i material escolar bàsic. És una escola pública i d’alta qualitat.
  3. El subsistema SOCIOCULTURAL: és la família la que disposa d’una lliure elecció entre portar al seu infant a una guarderia, llogar a una mainadera familiar o que sigui la pròpia mare/pare qui els cuidi.

A Finlàndia, aquests subsistemes es complementen entre sí. A Espanya, per contra, tots giren en direccions individuals en una diferència rellevant.

el-sistema-educativo-fins-y-el-espaol-4-638

En les proves PISA 2016, les competències de lectura, matemàtiques i ciències d’Espanya estan per sota de la mitjana, al contrari que Finlàndia que segueix un molt bon ritme i nivell acadèmic. Fàcilment es veu, que per la manca de recursos que s’inverteixen en educació en l’estat espanyol, i per la quantitat de mestres que no valoren la seva professió i es limiten a ensenyar el que posa en el decret i en els llibres de text, sense innovar en metodologies, Espanya està on està ara mateix.

pisa-grafica-web

lala

Un dels trets més importants que cal destacar i és d’interès, és que els finlandesos donen gran importància a la seva pròpia llengua, a més de que defineixen l’educació com una part més d’ells, molt però que molt essencial.

A Finlàndia, la llengua no és indoeuropea, com a gairebé tota Europa, sinó que té origen asiàtic. A més a més, aquest país està dividit en tres comunitats diferents (Lapons, Suecs i Finesos), cadascuna amb la seva pròpia llengua. Amb relació a l’anterior, podem realitzar la primera comparativa en ambdós països: al sistema educatiu finlandès porten apostant des dels anys 70 per un bon domini de totes tres, en canvi, a l’espanyol, el nou govern el que fa es intentar eliminar el bilingüisme (que és un dels aspectes positius que tenim a Catalunya, al País Basc,… per exemple), el domini de dues o més llengües. Per què volen tirar un pas enrere i no aprendre’n quantes més millor?

D’altra banda, Finlàndia provoca en l’educació un fet que en cap altre país és notable, fa que sigui millor i amb uns resultats exemplars. Com ens diu Xavier Melgarejo en el vídeo, alguns pensaran que aquests resultats es deuen a què es dediquen moltes hores a l’estudi, però estan molt equivocats. A diferència d’altres països com són Hong Kong o Corea, els infants estan sota una pressió molt forta i dura per aquests temes, en canvi, a Finlàndia es viu l’experiència d’aprendre en un ambient còmode i relaxat.

espanya-finlandia

Després d’observar aquesta taula comparativa de FINLÀNDIA VS ESPANYA i d’altres taules, els aspectes que sorprenen més en quasi tota la població que es dedica en algun moment a documentar-se sobre aquest tema, en general, són els següents:

  • El sistema educatiu finlandès és gratuït (no es paga el material), de manera que implica que hi hagi un control estatal dels alumnes. L’estat vol que els alumnes estiguin ben cuidats, que el nen es trobi en un ambient acomodat i que els pares facin un seguiment del seu fill. Això, fa que la família sigui la més responsable en l’educació i s’impliqui molt. A més a més, les mares i els nens estan molt protegits per part de l’Estat. El servei de menjador també  és gratuït, i garantitza una correcta alimentació marcada pel Consell de Pediatria. Consideren que si no s’està ben alimentat i amb un correcte funcionament, no es desenvoluparan totes les potencionalitats de la persona.
  • A Finlàndia les hores lectives són menors que aquí, això possibilita que l’alumne tingui un període de descans intel·lectual i tendeixi a veure les classes amb més motivació. Encara que, la manera d’impartir la classe a Finlàndia és molt diferent. Els alumnes tenen poques tasques per a casa i poden centrar-se més en activitats extra escolars i en la lectura en els seus temps lliures. Mentre que, a Espanya, la majoria de nens/es en arribar a casa tenen una barbaritat de deures i disposen d’un temps lliure insuficient.
  • En relació amb la quantitat d’alumnes en cada aula, es pot realitzar una comparativa amb les escoles catalanes i espanyoles, i és que aquí hi ha una ràtio d’entre 25-30 alumnes per classe, independentment de les seves capacitats o característiques. En canvi, els finlandesos disposen d’un màxim de 15 infants per aula, i en el cas d’haver-hi algun nen/a amb necessitats educatives especials (NEE) greus, el nombre es redueix a 10.
  • Un 54% dels alumnes finlandesos tenen unes competències amb uns nivells notables/excel·lents. Per això, són els primers en comprensió lectora i els segons en matemàtiques i ciències.
  • El màxim potenciador d’aprenentatge és la consciència de lectura, tot i començar als 7 anys, arriben a l’escola amb bona comprensió lectora perquè des de ben petits, el 80% de les famílies finlandeses van un cop a la setmana a les biblioteques a llegir 2 o 3 llibres (ja que tothom té el dret d’anar-hi).
  • La televisió i el cinema s’emeten amb la llengua oficial i també estan subtitulats, per tant, és tota una motivació per aprendre a llegir, no com aquí, que en comptes de potenciar la lectura, l’abstenen (per als finlandesos és cultura, en canvi, per als espanyols és distracció). Per això, Espanya redueix els resultats de les proves PISA i Finlàndia els augmenta en gran diferència.
  • L’escola és obligatòria durant 9 anys, de manera que es comença als 7 perquè es creu que és quan millor s’aprèn a llegir, i s’acaba als 16. Cada escola finlandesa compta amb psicòlegs, logopedes, metges, infermers,… ja que consideren que per assolir els aprenentatges, els alumnes han d’estar tan ben cuidats com sigui possible.
  • L’escola pública a Finlàndia, està sota la responsabilitat dels Ajuntaments dels municipis (els propietaris de l’escola). Aquests trien el director (una figura de gran importància) i aquest tindrà la responsabilitat d’escollir i contractar el seu grup de professors. Aquests, són els alumnes que més nota han obtingut de la selectivitat i tots estan obligats a cursar màsters per especialitzar-se en alguna branca i treballar-hi. A més a més, tots han de realitzar aproximadament més de 600 hores de pràctiques en els millors centres del país.  A Espanya, en canvi, el director no es contracta, sinó que és elegit per l’equip docent.
  • El prestigi de la professió/formació de mestre és molt més gran als països nòrdics. A Finlàndia, les notes de tall són molt altes. Els professors tenen uns sous dignes però no es diferencien molt amb els d’aquí, i una posició social, relativament, alta. Són molt competents. Es creu que ser mestre és tot un privilegi, un honor.
  • Espanya, encara es basa en classes magistrals on el protagonista és un llibre de text o una pissarra en la qual el professor es dedica a escriure-hi. D’altra banda, Finlàndia busca despertar la curiositat, l’experimentació i la creativitat del nen.

fracaso-escolar-e-f

  • Pel que fa al fracàs escolar, en el cas de Finlàndia, gairebé tota la població, concretament, un 95% dels joves, es graduen en Educació Secundària Obligatòria (ESO). Tot al contrari que Espanya, que són un 26% dels alumnes que fracassen o abandonen l’ensenyament.

 

OPINIÓ PERSONAL

En conclusió, considero que Finlàndia és un país que està molt per sobre d’Espanya en tots els sentits, però sobretot, en els resultats PISA, ja que el seu sistema educatiu té unes estructures molt ben establertes i fa que vagin així de bé tant la família, com l’escola, etc. Encara que penso que això no seria així, si Espanya no destinés tants recursos a l’hora de crear mitjans aeris, terrestres, marítims,… i ho fes en educació, ja que és el nostre futur i el que ens porta a ser qui som.

Algunes de les moltes solucions que penso que anirien bé pel nostre sistema educatiu serien: fomentar i donar recolzament a les famílies espanyoles (tant homes, com dones, com fills) per tal d’així poder avançar més en educació; que totes les famílies recolzin l’esforç constant dels professors; que hi hagi un seguiment de l’alumne per millorar el seu aprenentatge; que es projectin programes en llengües oficials; que es doni més suport a la lectura (ja que com més llegim, més cultes podrem arribar ser i més millores podrem adoptar); que la relació família-escola millori; que es potenciïn i es facilitin tutories d’orientació organitzades pel docent a les quals hauria d’acudir tothom; etc. A més a més, penso que seguint aquests passos, s’aconseguiria una conciliació entre el món familiar i el món laboral, un pare o una mare han de passar temps amb els seus fills, tenen el deure d’ajudar-los, motivar-los, portar-los pel bon camí, recolzar-los per arribar lluny amb els objectius que es proposin.

En resum, per canviar l’educació primer hauríem de canviar el concepte que nosaltres tenim d’aquesta. Si no hi ha recursos per millorar-la, siguem qui siguem, hem de lluitar per això i innovar el màxim possible les aules, els continguts, fer-ho divertit, pràctic i no solament teòric. Només d’aquesta manera aconseguirem algun dia, alumnes amb ganes d’aprendre de maneres diverses i disposats al que convingui.

educacion-finlandia-el-80-familias-van-biblio-L-k2d_ss

 

ARTICLES CONSULTATS DE LA WEB (fotografies, quadres esquemàtics i comparatius, gràfics o diagrames):

unnamed

sistema-educativo-finlandia-6-638

Tabla Finlandia

espac3b1a-finlandia

 

ARTICLES CONSULTATS DE LA WEB (links):

  1. Fracàs escolar a Espanya: Finlàndia, el model a imitar
  2. El sistema educatiu de Finlàndia
  3. Diferències amb el sistema educatiu de Finlàndia i Espanya, també en aprenentatge d’idiomes
  4. Comparativa dels dos sistemes educatius
  5. Les claus del sistema educatiu a Finlàndia
  6. Resultats clau, PISA 2015
  7. Resultats de l’informe PISA
  8. Butlletí d’educació, PISA 2012
  9. Xavier Melgarejo: millorar l’educació per millorar la societat

PRÀCTICA 2. Què és la Psicologia de l’educació?

Què és la Psicologia de l’educació?

El concepte de psicologia de l’educació ha anat evolucionant molt amb el temps (des dels principis del segle XX).

És una ciència que estudia la conducta humana en situacions educatives diverses i té com a objecte d’estudi, l’elaboració de teories de l’ensenyament o obtenció de coneixements a partir de la investigació empírica en situacions educatives per millorar i optimitzar les pràctiques educatives. Segons la seva història, podem veure que és una disciplina científica (encara que també té influències de la filosofia, la biologia, la sociologia i l’antropologia). Així doncs, ha de desenvolupar el seu camp amb una investigació que ha d’estar en un context d’aula i el seu objectiu primordial és comprendre i explicar els processos d’ensenyança-aprenentatge.

Actualment, rep diverses concepcions i es pot interpretar de dues maneres, és a dir, podem trobar dues visions diferents d’entendre-la:

  1. Com a disciplina autònoma (com un pont entre el significat d’educació i psicologia).
  2. Com a disciplina aplicada a la E. D. (com una branca de la psicologia).

En quant als defensors de la disciplina autònoma/pont, pensen que l’aprenentatge és unidireccional, és a dir, la PE s’alimenta únicament de la psicologia. És una EXTRAPOLACIÓ: s’agafa els resultats, s’exporten a l’aula i s’estudien científicament.

*Aquesta visió, es veu afectada pel reduccionisme, que fa referència a les lleis i els conceptes teòrics que es transmeten de manera més senzilla. Es distingeixen dos tipus:

  1. Reduccionisme excloent: vol dir que enlloc d’expandir les explicacions sobre l’aprenentatge, les substitueix de manera absoluta.
  2. Reduccionisme no excloent: consisteix en enriquir els conceptes i les metodologies de la neurociència en l’educació i viceversa.

En canvi, qui defensa la disciplina aplicada, creu que és una relació bidireccional, és a dir, que s’alimenta una de l’altra, s’ajuden mútuament i es poden modificar. Creu que és una TRADUCCIÓ: els resultats no són exactes, no són ciències pures, s’han d’afegir i interpretar segons el context educatiu en que es troben.

Per tant, podríem assegurar que és una disciplina aplicada que podria progressar si es recolza sobre fonaments epistemològics i metodològics de la psicologia general. A més a més, es pot afegir que a diferència de la psicologia, aquesta no utilitza coneixements científics.

Segons Coll (1990), la PE presenta una triple finalitat:

  1. Millor comprensió dels canvis de comportament.
  2. Dissenyar models que intervinguin en aquests casos.
  3. Millorar les pràctiques educatives.

Referent a la triple finalitat, Coll relaciona la PE també amb tres dimensions:

  1. Dimensió teòrica-conceptual: la qual s’encarrega d’elaborar marques explicatives dels fenomens educatius.
  2. Dimensió tecnològica-instrumental: la qual s’ocupa de refinar models i ajustar-los a l’aplicació pràctica.
  3. Dimensió tècnica-pràctica: la qual correspon a l’activitat directa d’intervenció en la pràctica psicoeducativa amb el fi de millorar-la.

En aquesta darrera dimensió, Coll ens parla d’una doble naturalesa, en la qual hi intervenen els processos de canvi en les persones com a resultat de la seva participació en situacions educatives. Tot i així, també ens cita la importància de tenir en compte l’anàlisis de factors que contribueixen els canvis que s’estudien, això es realitzarà mitjançant dues aplicacions. La primera serà tenint en compte els contexts com la família o la comunitat i la segona, reflexionant sobre l’àmplia perspectiva de factors que inciten el canvi educatiu.

La PE té relació amb la neurociència cognitiva, que es refereix a l’estudi científic de diferents processos cognitius, emocionals, motivacionals i psicològics dels nens (concretament, de tot el sistema nerviós).

Destaquem una sèrie d’autors consultats en aquesta pràctica:

  1. Thoumdike (1906): pretén millorar l’ensenyança a través de mètodes científics abandonant les supersticions, fets no verificables.
  2. G. M. Whipple (1910): no només inclou el coneixement que hi ha en els llibres de texts habituals. També inclou la psicologia de la sensació, de l’instint, de l’atenció, de l’hàbit del desenvolupament mental,…
  3. R. Gordon (1917): és la manera d’aplicar els diferents mètodes de la psicologia de l’educació.
  4. D.P. Ausubel (1969): és aplicada, però en efecte, la psicologia no és aplicada als problemes de l’educació.
  5. M. C. Willtrode i F. Farley (1989): juga un paper recíproc en psicologia i en educació, contribueix al desenvolupament de la teoria, investigació i coneixement en els dos camps.
  6. C. Coll (1990): el mencionat i explicat anteriorment.
  7. Wittrock M. C. (1992): es distingeix dels altres camps de la psicologia perquè el seu objectiu principal és la comprensió i la millora de l’educació.

Aquest és el mapa conceptual amb totes les idees principals sobre el terme “Psicologia de l’educació”, que hem realitzat el nostre grup (4):

whatsapp-image-2017-02-23-at-19-16-26

BIBLIOGRAFIA:

Alcázar-Córcoles, M.A. (2007). Revista de Didácticas Específicas, nº3, pp. cv-cv, 2010.

Coll, C. (1983). Psicología de la Educación: ciencia, tecnología y actividad técnico práctica. Estudios de Psicología. Estudios de psicología, 14/15.

José Carlos Bouso Sáiz. Revista de Didácticas Específicas, nº3, pp. cv-cv, 2010.

 

PRESENTACIÓ DEL MEU BLOG

Hola internautes de la psicologia, benvinguts al meu blog!!!

Em dic Mar Galindo Comabella i en aquests moments, estic cursant el grau d’Educació Primària Tardes a la Universitat de Lleida i estic encantada.

Vaig néixer el 16 de juliol de 1998, un dia especial per la meva família però molt càlid per a tothom. Actualment, visc a un poble situat al pou de Catalunya, una vil·la petita però encantadora, Ginestar.

Si m’he de descriure en tan sols una paraula, aquesta seria responsable. I d’aquesta manera, podria expressar el perquè estic estudiant Educació Primària i no una altra carrera.

El fet d’haver escollit aquest tipus de grau és purament per vocació professional, des de ben petita ja volia dedicar-me al sector de l’educació, perquè sempre he pensat que els professors o els mestres són unes persones exemplars per a nosaltres des de ben menuts, et fet de poder ensenyar a altres persones conceptes que tenen ja assolits ha de ser molt profitós i a la vegada et deu produir una bona sensació, una satisfacció com a docent que has arribat a ser. Principalment, com he dit anteriorment, em considero una persona responsable i organitzada, i crec que això, és un dels conceptes claus per aquest tipus de casos, així doncs, el que vull és motivar-los, incitar-los a aprendre i a ser alguna cosa a la vida, ajudar a qui ho necessiti, ser la persona que els orienta i encamina a un futur, ser una referent per a tots ells.

En conclusió, en aquest blog, exposaré de forma ordenada i agradable les meves següents pràctiques durant aquest segon quadrimestre en l’assignatura de Psicologia de l’Educació.

Bé, espero que us agradi molt i gaudiu tan o més que jo d’aquest espai que comparteixo amb tanta il·lusió en tots vosaltres!