PRÀCTICA 2. Què és la Psicologia de l’educació?

Què és la Psicologia de l’educació?

El concepte de psicologia de l’educació ha anat evolucionant molt amb el temps (des dels principis del segle XX).

És una ciència que estudia la conducta humana en situacions educatives diverses i té com a objecte d’estudi, l’elaboració de teories de l’ensenyament o obtenció de coneixements a partir de la investigació empírica en situacions educatives per millorar i optimitzar les pràctiques educatives. Segons la seva història, podem veure que és una disciplina científica (encara que també té influències de la filosofia, la biologia, la sociologia i l’antropologia). Així doncs, ha de desenvolupar el seu camp amb una investigació que ha d’estar en un context d’aula i el seu objectiu primordial és comprendre i explicar els processos d’ensenyança-aprenentatge.

Actualment, rep diverses concepcions i es pot interpretar de dues maneres, és a dir, podem trobar dues visions diferents d’entendre-la:

  1. Com a disciplina autònoma (com un pont entre el significat d’educació i psicologia).
  2. Com a disciplina aplicada a la E. D. (com una branca de la psicologia).

En quant als defensors de la disciplina autònoma/pont, pensen que l’aprenentatge és unidireccional, és a dir, la PE s’alimenta únicament de la psicologia. És una EXTRAPOLACIÓ: s’agafa els resultats, s’exporten a l’aula i s’estudien científicament.

*Aquesta visió, es veu afectada pel reduccionisme, que fa referència a les lleis i els conceptes teòrics que es transmeten de manera més senzilla. Es distingeixen dos tipus:

  1. Reduccionisme excloent: vol dir que enlloc d’expandir les explicacions sobre l’aprenentatge, les substitueix de manera absoluta.
  2. Reduccionisme no excloent: consisteix en enriquir els conceptes i les metodologies de la neurociència en l’educació i viceversa.

En canvi, qui defensa la disciplina aplicada, creu que és una relació bidireccional, és a dir, que s’alimenta una de l’altra, s’ajuden mútuament i es poden modificar. Creu que és una TRADUCCIÓ: els resultats no són exactes, no són ciències pures, s’han d’afegir i interpretar segons el context educatiu en que es troben.

Per tant, podríem assegurar que és una disciplina aplicada que podria progressar si es recolza sobre fonaments epistemològics i metodològics de la psicologia general. A més a més, es pot afegir que a diferència de la psicologia, aquesta no utilitza coneixements científics.

Segons Coll (1990), la PE presenta una triple finalitat:

  1. Millor comprensió dels canvis de comportament.
  2. Dissenyar models que intervinguin en aquests casos.
  3. Millorar les pràctiques educatives.

Referent a la triple finalitat, Coll relaciona la PE també amb tres dimensions:

  1. Dimensió teòrica-conceptual: la qual s’encarrega d’elaborar marques explicatives dels fenomens educatius.
  2. Dimensió tecnològica-instrumental: la qual s’ocupa de refinar models i ajustar-los a l’aplicació pràctica.
  3. Dimensió tècnica-pràctica: la qual correspon a l’activitat directa d’intervenció en la pràctica psicoeducativa amb el fi de millorar-la.

En aquesta darrera dimensió, Coll ens parla d’una doble naturalesa, en la qual hi intervenen els processos de canvi en les persones com a resultat de la seva participació en situacions educatives. Tot i així, també ens cita la importància de tenir en compte l’anàlisis de factors que contribueixen els canvis que s’estudien, això es realitzarà mitjançant dues aplicacions. La primera serà tenint en compte els contexts com la família o la comunitat i la segona, reflexionant sobre l’àmplia perspectiva de factors que inciten el canvi educatiu.

La PE té relació amb la neurociència cognitiva, que es refereix a l’estudi científic de diferents processos cognitius, emocionals, motivacionals i psicològics dels nens (concretament, de tot el sistema nerviós).

Destaquem una sèrie d’autors consultats en aquesta pràctica:

  1. Thoumdike (1906): pretén millorar l’ensenyança a través de mètodes científics abandonant les supersticions, fets no verificables.
  2. G. M. Whipple (1910): no només inclou el coneixement que hi ha en els llibres de texts habituals. També inclou la psicologia de la sensació, de l’instint, de l’atenció, de l’hàbit del desenvolupament mental,…
  3. R. Gordon (1917): és la manera d’aplicar els diferents mètodes de la psicologia de l’educació.
  4. D.P. Ausubel (1969): és aplicada, però en efecte, la psicologia no és aplicada als problemes de l’educació.
  5. M. C. Willtrode i F. Farley (1989): juga un paper recíproc en psicologia i en educació, contribueix al desenvolupament de la teoria, investigació i coneixement en els dos camps.
  6. C. Coll (1990): el mencionat i explicat anteriorment.
  7. Wittrock M. C. (1992): es distingeix dels altres camps de la psicologia perquè el seu objectiu principal és la comprensió i la millora de l’educació.

Aquest és el mapa conceptual amb totes les idees principals sobre el terme “Psicologia de l’educació”, que hem realitzat el nostre grup (4):

whatsapp-image-2017-02-23-at-19-16-26

BIBLIOGRAFIA:

Alcázar-Córcoles, M.A. (2007). Revista de Didácticas Específicas, nº3, pp. cv-cv, 2010.

Coll, C. (1983). Psicología de la Educación: ciencia, tecnología y actividad técnico práctica. Estudios de Psicología. Estudios de psicología, 14/15.

José Carlos Bouso Sáiz. Revista de Didácticas Específicas, nº3, pp. cv-cv, 2010.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s